EL SILENCI I JO...

Moltes vegades el silenci parla més que les paraules, es per aixó que sempre l'escolto per escriure.

domingo, 21 de septiembre de 2014

ESTIC AQUÍ




Estic aquí ¿no em veus?
soc l’ombre de les teves mans
quan acaricien
al cabell del amor
quan tremolan
com les fulles a la tardor.

Estic aquí ¿no em sents?
soc la veu que murmura
en el teu cor
quan estimes
amb la força de la passió
quan plores
amb llàgrimas de por.

Estic aquí
potser no em veus ni em sents
soc el silenci dels pétals
que dibuixe el vent
el somni que navega
per la teva pell.
Estic aquí
soc el petó transparent
grabat en el vidre
dels teus llavis
i que mai es podrá esborrar…

¡Del mirall del temps!


ROSER

domingo, 14 de septiembre de 2014

Miquel Martí i Pol


Quan la música i la veu li donan la má a la poèsia.

I TÚ ¿ON ERES?



He sentit fred
moltes nits, moltes matinades
he plorat
amb el sol i stels allunyats
he tingut por
de les ombres que m’abraçaven
I tú ¿on eres?

He recordat
el so d’un t’estimo
el neguit d’una mirada
he dibuixat el teu nom
en fulles de tardor blanques
I tú ¿on eres?

He travessat
el camí de la soledat
he cridat en silenci
sobre la pluja i la marinada
he vulgut
ser invisible com el vent
I tú ¿on eres?

I és que he tingut
set dels teus llavis, del teu cos
i la teva pell.
Però tú…
 ¡No hi eres!

ROSER




ELS DESITGS DE LA LLUNA


Petites espelmes
lluexen en els somnis
quan las espinas
del record engoixen
els teus ulls.

I la lluna
vol ser la tendressa
que s’amaga
dins el teu pit
perque ningú
l’abraça
perque un dolç petò
vol sentir
quan els desitjos
de la pell
acaricien el cos.

I es que la lluna
vol ser  un glob de ví
a la teva boca
i es que la lluna
vol ser una dona
que s’esgarrife
sobte les fulles
dels teus dits.

Son els desitjos de la lluna
que jo també tinc

ROSER         


DIGUES


Digues que m’estimes
i que els somnis son realitat
quan sento que la meva pell
torna a la vida
per la tendresa de les tevas mans.
Digues que no és bogeria
caminar per l’ombra del teu nom
quan de tu, amb parle la lluna
i les lletres del poema es pantinen
amb las imatges del teu record.
Digues que sóc una fantasia
en el teu ball de la memoria
on les fades del pensament
dormen a la teva boca…
Per ser un petó etern.

Digues alguna mentida
i no em diguis tota la veritat
Digues el que no vols dir
i jo et diré el que no puc callar.


ROSER

sábado, 13 de septiembre de 2014

BALADA DE TARDOR




Tardor que envoltes
a las nues nits
quan la pluja canta
la melodia dels somnis.
i las notes dibuixen
eterns silencis en el vent.

Tardor que acaricies
a la sorra del mar
quan la lluna plora
amb llàgrimes de pedra,
i de sal.
I l’horitzó busque
el somriure d’un infant.

Tardor que camines
per les branques seques
que cauen de l’amor
quan les roses vermelles
obliden el seu color.
I els ocells volen solitaris
perduts entre el fum.

Balada de tardor…
Quan el só és un poema
i la música ets tu.

ROSER



A BARCELONA


B alles quan al mes d’Abril es vesteix de llibres i roses
A ltiva i senyorial, com la lluna llueixes seductora
R eina ets a la vora del mar quan las onas t’envolten
C arrers antics es donen la má i a la Catedral abracen
E stels de colors caminen a peu per les Rambles
L lums de poesía tinc als meus dits per dedicar-te
O lor d’enyorança en el cor, si de lluny he de mirar-te
N its de Sant Joan quan crema el foc i el sol marxa
A vis que recorden un temps quan l’idioma s’amagaba

L a Sagrada Familia, basílica latent que la ciutat engalana
A miga de la gent que de tot el món vé a visitar-te

M ontjuic i la seva font són una pluja de llums que canta
E namorada estic de tu i mai no voldrie dexar-te
V eins de tots els barris celebren la Mercé amb castellets
    i sardanes
A dalt de la Montanya ens mira el Tibidabo amb temperància

C olor de joia i pedra va posar Gaudí al Passeig de Gracia
I voldría anomenar tantes coses però em falten paraules
U na ciutat mágica on s’inspiren els pintors i poetes
T othom hi torna tal com está escrit, qui veu de la Font
    de Canaletes
A l ‘ombre d ‘un roser i sentint el cant dels ocells la meva
    veu tremola
T inc un crit que m’angoixa i avui vull fer-lo: T’estimo BARCELONA